Estàtues de gel. Al Japó

Quan fem concerts amb la Banda de Música de Sabadell, carrego la furgoneta d'en Rafa per endur-nos els instruments de percussió que fem servir, les caixes de faristols que pesen moltíssim i una maleta amb les partitures. En Rafa és un home baixet i fort. Fa un parell o tres d'anys tenia els braços més gruixuts que no pas ara, però em va explicar que ja no va tant al gimnàs, que abans hi anava molt i era capaç d'aixecar molt de pes. Té uns cinquanta anys i té una expressió, encara que mig malhumorada, bonica.

En Rafa es dedica a fer mudances. M'ajuda a carregar i descarregar la seva furgoneta, perquè és la seva feina, però de vegades també m'ajuda a desar i col·locar els instruments al seu lloc, que és una feina feixuga meva, no pas seva. És amable en aquest sentit. L'altre dia em va veure amb cara de cansat i em va preguntar si estava cansat i em va escoltar quan li vaig explicar, de camí al concert de l'Ajuntament, el que em preocupava. Crec que un dia em va dir només llegeix novel·la negra. 

És un home una mica malcarat, no somriu massa. Quan condueix, insulta a tothom mentre fuma. Insulta molt. Un cop va cossificar de forma molt desagradable unes dones que van fer una exhibició de ball després d'un concert de la Banda. I molts cops diu coses racistes horribles de dir i d'escoltar. I parla de futbol una mica, però s'adona que no m'interessa massa. Un cop em va preguntar si mirava la lluita lliure, perquè ell n'es un gran aficionat. Em pregunto què va veure en mi que li fes pensar per un segon la possiblitat que m'interessi remotament la lluita lliure. Quan ens acomiadem sempre diu "adéu, maco!" i em fa sentir bé, perquè m'agrada un acomiadament així d'una persona tan seriosa, però després recordo que és misògin i racista.

L'altre dia a la furgoneta parlàvem del temps. És un dels temes predilectes. La calor, la pluja, "abans feia més fred". Amenaçava de pluja, aquell dia. Era el dia dels focs artificials. Jo vaig dir que no sabia si es podia fer l'espectacle pirotècnic amb pluja. Vam parlar una mica del tema i ens vam posar d'acord molt ràpidament en que no. Per culminar la conversa ell va dir:

"és com fer estàtues de gel a ple sol"

Suposo que em va sorprendre que en Rafa fes un símil tan bell.

-------------------

Els infants tenen coses a explicar i m'agrada moltíssim! Crec que els adults perdem el costum d'explicar a pseudo-desconeguts els nostres interessos; coses que ens han passat; que ens han agradat que passessin, o que no ens han agradat que passessin; o coses que han de passar que tenim ganes que passin, o que no tenim ganes de que passin. Els infants de vegades m'expliquen aquest tipus de coses i m'agrada molt. 

Cantàvem a classe l'altre dia la cançó "do re mi, al jardí", que diu a la segona estrofa "do si la, se'n va anar; si la sol, ell tot sol; la sol fa, a viatjar, mi re do, al Japó". Vaig preguntar als alumes si sabien on era Japó o si hi havien estat mai. La Júlia va dir ràpidament que no però que en canvi sí que havia anat al Delta de l'Ebre. I em va fer molta gràcia.

Apologia de la ressaca - Dia estrany (culpa i responsabilitat)

La ressaca, al costat d'altres dolències lleus, té un costat positiu que comentaré aquí. 

Quan es té un encostipat víric, una grip, sovint la millora dels simptomes es fa notar després de dormir. "Vés a dormir, demà et llevaras millor segur". De vegades no passa i els simptomes fins i tot empitjoren. És una dolència descontrolada i imprevisible, perquè tot i que els paracetamols i ibuprofens ajuden, mai saps de quina magnitud és la teva malaltia. La ressaca és clara, m'agrada que tingui unes regles que, si les segueixes, els símptomes milloren. I les recepta és ben fàcil: beure molta aigua, menjar, passejar, dutxar-te amb aigua freda. Son indicacions boniques. Els ingredients per curar una ressaca te'ls proporciona la Mare Natura. El paracetamol és lleig i químic i alleuja una estona, però no et salva, no et cura. En una ressaca, l'aigua i passejar literalment et curen. Ho trobo bonic. M'agrada que, si pares atenció al teu cos durant un dia de ressaca, pots notar com es recupera poc a poc. Et lleves fastiguejadi a més no poder i per dinar estàs una mica millor i al vespre, si has seguit la pauta, estas prou decent. Crec que una millora dels símptomes tal no passa amb tanta rapidesa en cap altra dolència que se'm pugui acudir. 

Avui, a part de tenir ressaca, he tingut un dia estrany. Ahir vaig fer una cosa que em fa sentir culpable. Últimament m'he sentit culpable, en general. Quin és el perquè de la culpa? Per què no es pot assumir la responsabilitat d'una cosa que has fet i ha provocat coses dolentes sense atravessar una coïssor al cor i a les extremitats, altrament anomenada culpa? Avui el meu cosí m'ha ajudat provant de fer-me entendre que la culpa no és el mateix que la responsabilitat, que està bé i és normal que senti responsabilitat, perquè la tinc, però que no em senti culpable; costa de separar una cosa de l'altra. Ho intentaré: la responsabilitat no fa que coguin el cor ni les extremitats; és com freda, la responsabilitat, no? Atrevessar la culpa toca, com un manament. Com una espècie de karma "si jo he causat mal, és just que atravessi aquest mal intern". Si algú que m'ha fet alguna cosa que m'ha fet sentir malament em diu que no sent ni una mica de culpa però que se'n sent "responsable", no sé si podria perdonar-lo del tot. No sé què dic, en realitat, la culpa i la responsabilitat no són equiparables, estic anivellant conceptes que no tenen res a veure. La culpa és un sentiment, un procés intern; la responsabilitat és un fet, no? Com lògica, pura matemàtica. Si has fet una cosa que n'ha provocat una altra, n'ets responsable, encara que atravessis una sensació de responsabilitat o no. Què és la "sensació de responsabilitat"?  No l'associo a res físic, no puc descriure de cap manera sentir-se "responsable". És més, no crec que existeixi com a sensació, és més un "saber". Saps que ets responsable, no pas, sents que ets responsable. Dir que "et sents responsable" és com dir que "et sents de vint-i-dos anys" o que et sents "fill dels teus pares". Però ep ! Això son coses que es diuen i que tenen cert sentit. Pots ser fill dels teus pares i no sentir-te'n.. Pots tenir vint-i-dos anys i no sentir-ho. Pots .. ser responsable i no sentir-te'n. És possible saber que ets responsable però no sentir-te'n? Torno a allò que deia abans. Igual com la sensació de "ser fill dels teus pares" o la sensació de tenir vint-i-dos anys", la sensació de "responsabilitat" és molt difícil d'explicar. No la ser verbalitzar. Quan he parlat de la culpa he evocat una metàfora sinestèsica més o menys descriptiva del sentiment; podria fer-ho amb l'alegria, amb la tristor, amb la nostàlgia i amb el fàstic, que son emocions, però no pas amb el sentiment de sentir-se responsable, ni tampoc amb el sentiment de ser fill dels teus pares. Potser, que no pugui descriure-ho amb una metàfora evocadora mig poètica no és motiu per no ser un sentiment. No en sé d'això. He esbrinat que el sentiment de culpa i el sentir-se responsable son sensacions de naturaleses diferents, però sí que son sentiments tots dos, contràriament al què pensava unes línies abans. Si son sentiments tots dos, puc intentar canalitzar més el sentir-se responsable que no pas el sentir-se culpable. Però no tinc ni idea de què vol dir això, no sé com com es fa. La responsabilitat la visc més com un saber que com una sensació.

Crec que he estat escrivint obvietats molt desendreçadament.

La culpa sovint m'atravessa. Potser hauria d'aprendre sobre el perdó, potser el perdó genuí i l'enteniment palien la coïssor de la culpa. Crec que em costen les disculpes. 

Unes hores sense twitter. Reflexions desendreçades

Hola  ! aquesta és la primera entrada que faig. Porto unes hores sense entrar a twitter. Procuraré cada cop més millorar la prosa i començar a subordinar més i tal, ara de moment estic provant. M'he baixat al mòbil una aplicació de marcar els dies que portes sense fer alguna cosa, perquè els dies sense twitter em generin una micoooona de sentiment d'addicció. És possible tal cosa? crec que no és "addicció" el que vull dir. Vull dir que algun neutrotransmissor se m'activi mínimament i em causi satisfacció estar apartadi un dia més de twitter, la xarxa social del dimoni. 

Potser amb el temps les entrades seran menys caòtiques però ara ja em va bé tractar això com una espècie de diari personal desordenat. Posant coses que faig i que sento, coses fàcils d'explicar, l'una darrera l'altra amb eventuals punts i seguits i punts i a parts. En l'anterior frase, tot i l'estil poc curat i directament lleig d'aquesta entrada, hi he colat una figura estilística: una anàfora. Intento, en aquesta entrada, no reescriure, no esborrar (una altra anàfora); com si fos una espècie de discurs oral. Quan parles no pots tirar enrere i esborrar. De vegades escriuré també alguna observació molt òbvia com aquesta anterior sobre que quan parles no pots esborrar el que has dit. També estic abusant molt en aquesta primera entrada de l'autoreferència i el metadiscurs. Aquesta última oració sobre l'abús de l'autoreferència és també una autoreferència. I l'anterior a aquesta mateixa que escric ara, sobre la oració en què m'adono de l'autoreferència, també n'és, d'autoreferencial. Bé. Procuraré no fer això més perquè jo soc la primera persona que odia quan hi ha un recurs meta barato, com de plàstic, posat amb calçador, com el meu que he fet abans, que m'hi he recreat massa i no té ni gràcia no ho sé. Merda un altre cop ! he, he, he.

Estic portant a l'extrem això de no retallar ni esborrar quasi res ! Crec que està quedant una primera entrada illegible. Intentaré dotar els meus escrits d'un cert criteri estètic. Em proposo a mi mateixi anar refinant l'estil. Potser per aprendre sobre paraules i oracions i estils hauria de llegir algun llibre. Uhm.

Penso que estar fent una cosa així em fa, en certa forma, una mica egocèntric i narcisista. Què hi ha d'interessant en el que dic? M'agrada molt ajuntar paraules sense parar però per què hauria de llençar aquestes paraules a la xarxa amb una petita esperança que algú les llegirà i els semblaran interessants? Penso sobre la necessitat d'enviar contingut al món i esperar d'alguna manera ser rellevant per algú, esperar ser llegidi, ser rebudi, ser agradadi. Com si em devorés. He marxat (?) de twitter però no podria figurar-me mai marxar de l'espai digital, deixar de cercar la validació a través dels bits. Això n'és una prova. 

Acabo de llegir tot  el que acabo d'escriure i m'ha fet vergonya genuïna. No vergonya d'haver explicat massa coses personals o així, vergonya de bromes que ja no em fan gràcia tres o quatre minuts d'haver-les deixat per escrit, el que es diu "cringe". Però l'experiment queda així. He esborrat el menys possible. A les properes entrades sí que esborraré i estaran més cuidadetes, ja veureeuuu.