Unes hores sense twitter. Reflexions desendreçades

Hola  ! aquesta és la primera entrada que faig. Porto unes hores sense entrar a twitter. Procuraré cada cop més millorar la prosa i començar a subordinar més i tal, ara de moment estic provant. M'he baixat al mòbil una aplicació de marcar els dies que portes sense fer alguna cosa, perquè els dies sense twitter em generin una micoooona de sentiment d'addicció. És possible tal cosa? crec que no és "addicció" el que vull dir. Vull dir que algun neutrotransmissor se m'activi mínimament i em causi satisfacció estar apartadi un dia més de twitter, la xarxa social del dimoni. 

Potser amb el temps les entrades seran menys caòtiques però ara ja em va bé tractar això com una espècie de diari personal desordenat. Posant coses que faig i que sento, coses fàcils d'explicar, l'una darrera l'altra amb eventuals punts i seguits i punts i a parts. En l'anterior frase, tot i l'estil poc curat i directament lleig d'aquesta entrada, hi he colat una figura estilística: una anàfora. Intento, en aquesta entrada, no reescriure, no esborrar (una altra anàfora); com si fos una espècie de discurs oral. Quan parles no pots tirar enrere i esborrar. De vegades escriuré també alguna observació molt òbvia com aquesta anterior sobre que quan parles no pots esborrar el que has dit. També estic abusant molt en aquesta primera entrada de l'autoreferència i el metadiscurs. Aquesta última oració sobre l'abús de l'autoreferència és també una autoreferència. I l'anterior a aquesta mateixa que escric ara, sobre la oració en què m'adono de l'autoreferència, també n'és, d'autoreferencial. Bé. Procuraré no fer això més perquè jo soc la primera persona que odia quan hi ha un recurs meta barato, com de plàstic, posat amb calçador, com el meu que he fet abans, que m'hi he recreat massa i no té ni gràcia no ho sé. Merda un altre cop ! he, he, he.

Estic portant a l'extrem això de no retallar ni esborrar quasi res ! Crec que està quedant una primera entrada illegible. Intentaré dotar els meus escrits d'un cert criteri estètic. Em proposo a mi mateixi anar refinant l'estil. Potser per aprendre sobre paraules i oracions i estils hauria de llegir algun llibre. Uhm.

Penso que estar fent una cosa així em fa, en certa forma, una mica egocèntric i narcisista. Què hi ha d'interessant en el que dic? M'agrada molt ajuntar paraules sense parar però per què hauria de llençar aquestes paraules a la xarxa amb una petita esperança que algú les llegirà i els semblaran interessants? Penso sobre la necessitat d'enviar contingut al món i esperar d'alguna manera ser rellevant per algú, esperar ser llegidi, ser rebudi, ser agradadi. Com si em devorés. He marxat (?) de twitter però no podria figurar-me mai marxar de l'espai digital, deixar de cercar la validació a través dels bits. Això n'és una prova. 

Acabo de llegir tot  el que acabo d'escriure i m'ha fet vergonya genuïna. No vergonya d'haver explicat massa coses personals o així, vergonya de bromes que ja no em fan gràcia tres o quatre minuts d'haver-les deixat per escrit, el que es diu "cringe". Però l'experiment queda així. He esborrat el menys possible. A les properes entrades sí que esborraré i estaran més cuidadetes, ja veureeuuu.